Valaf

2011-12-23T14:10:00.000+01:00

2011-12-09T16:02:00.001+01:00

2011-11-16T15:42:00.000+01:00

La historia más grande jamás contada

2011-10-24T15:53:00.000+02:00

Penyagolosa, Castellón.

Otoño.

2011-10-21T15:19:00.000+02:00

2011-10-10T16:03:00.002+02:00

The Sky, the Dawn, the Sun.

2011-09-27T16:38:00.001+02:00

Otoño, Allegro.

2011-09-23T16:13:00.001+02:00

2011-09-14T16:34:00.000+02:00

2011-09-03T12:03:00.002+02:00

Una tierra bellísima.
De la mano de la mujer más dulce y más bella: mi esposa.

2011-08-27T10:09:00.007+02:00

2011-08-17T09:21:00.023+02:00

Después de leer ciertos textos que intentan vincular la cuántica y cosas parecidas con la espiritualidad...

...Se me ocurre que iniciarse en ciertas parcelas del saber suele aparejar una suerte de euforia mental y hasta espiritual, un verbo (o manera de decir) apropiado para la ocasión, casi siempre tan recargado como mal comprendido en sus justos y precisos términos y finalmente, si no se profundiza lo suficiente, una "sutil" decepción que se justifica ante la razón como una especie de "sabiduría adquirida en el viaje". Pero el cacao mental y la sabiduría tienen en común lo que una ventana y un submarino (ya, ya, el submarino puede llegar a tener ventanas, ser panorámicas y hasta recorrer 20.000 leguas bajo los mares)

Y es que algunos de los aspectos más abstractos de la ciencia moderna, pongamos por caso, requieren muchos años de entrenamiento y esfuerzo para ser aprehendidos de manera satisfactoria; largos periodos de tiempo para captar, si es que se hace, el sujeto de su gramática. Y con esto no estoy diciendo que, o se dominan los arcanos matemáticos de esas disciplinas o se carece de licencia para pensar sobre ellas. No, no es eso lo que digo, no desde luego.
A lo que apunto, más bien, es al número de personas que andan a tientas y sin luz por estos terrenos pantanosos, plagados de precipicios y pozos ciegos; gente que se aferra a cualquier tabla de salvación, incluso si es tan fantasmal como lo son unos cuantos quarks, juntitos y tomando birras en algún tugurio nuclear. Es decir, modas. Y sobre todo, confusión, mucha confusión. Y el mecanismo psicológico es simple: se establecen analogías y paralelismos, lo cual es bueno porque ayuda a pensar. Finalmente se mezcla todo y se construye una nueva religión, lo cual no es malo...siempre y cuando se sea consciente de ello (cosa que no suele ocurrir, por cierto)

No, a ver, hay muchos órdenes de explicación y significado, es más, el significado depende de la relación, a menudo sutil, que somos capces de establecer entre los significantes; una especie de relación sintagmática y hasta paradigmática entre los elementos de nuestra gramática; de nuestras estructuras lógicas. Reducir campos de significado, sentido y finalmente realidad a parcelas elementales es una tendencia felizmente superada, o al menos superada por los espíritus más lúcidos de entre los humanos. Quien así construye su pensamiento y por consiguiente sus creencias, reduce, aunque explique justo lo contrario. Y es que el asunto es mucho más profundo y maravilloso que lo implicado por estas mezclas sin sentido y estas reducciones tan infantiles. Quien se llena la boca con el "Uno", seguramente, lo conoce...de oídas.

Es bueno que estas cosas queden claras. Y si se quiere pensar y bucear en uno mismo, mejor hacerlo libre de formalismos, lastres, que sólo sirven para calentarse la boca (o los dedos y el teclado) y de paso hinchar un poco más, si cabe, ese ego que nos deja encantados de habernos conocido (ego, ese sí, que sólo estorba y nos garantiza ridículos "dialécticamente esplendorosos")
Del otro Ego, obviamente, no hablo. Ese es necesario y nos define como Individuos. Es la horma del zapato de cuantas filosofías caducas (se opone a perennes) predicaron su extinción.

"lo que en el lenguaje se expresa, nosotros no podemos expresarlo por el lenguaje.

Sobre mis proposiciones, el que entienda habrá salido a través de ellas, fuera de ellas"

Wittgenstein, Tractatus

Nota:

La cita se la debo a mi esposa, Mari, pozo vivo e inagotable de conocimientos clásicos y filosóficos. Gracias, amor mio...

2011-07-03T11:04:00.000+02:00

La analogía es válida a modo de metáfora, una especie de marco conceptual que nos ayuda a pensar. Hasta ahí.

Por ejemplo, leyendo literatura new-age sobre la ciencia moderna uno podría pensar que los efectos cuánticos del mundo subatómico son aplicables a seres macroscópicos como nosotros. Pero eso no es cierto, no lo es en absoluto. El recurso irreflexivo y sistemático a ese tipo de comparaciones abona toda suerte de falacias y fantasías que, desde mi punto de vista, empobrecen nuestro potencial hasta extremos infantiles.

2011-07-03T10:54:00.000+02:00

"Los que están siempre de vuelta de todo son los que nunca han ido a ninguna parte"

Antonio Machado

2011-06-29T15:20:00.001+02:00

Como el gran Aristófanes escribió: "La juventud envejece, la inmadurez se supera, la ignorancia puede ser educada y la borrachera desembriagada, pero la estupidez es para siempre".

Cita de la película "Emperor's Club" ( Merci, Mari )

2011-06-26T22:31:00.003+02:00

"Quan m'examino a mi mateix i les meves formes de pensar arribo a la conclusió que el regal de la fantasia ha significat més per a mi que el meu talent envers el coneixement positiu."

"La ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment racional una servent fidel. Hem creat una societat que honra als servents i que ha oblidat els regals."

"El sentit comú no és més que un dipòsit de prejudicis establerts en la ment abans de complir divuit anys."

"L'experiència més meravellosa que podem tindre és el misteri; és l'emoció fonamental que roman en la base de l'art i la ciència de debò."

Albert Einstein

The Englishman Who Went Up a Hill But Came Down a Mountain

2011-06-22T00:19:00.000+02:00

2011-04-01T22:33:00.001+02:00

2011-02-20T14:08:00.000+01:00

Walking over the rainbow

into space without end,

from Earth and towards Earth,

up and down

inside and outside,

deciphering the mystery of the ages

beyond the pitiful human infancy...

The Auld Tringle

2011-02-15T13:48:00.000+01:00

2010-07-17T19:21:00.003+02:00

2010-07-13T16:57:00.001+02:00

2010-06-03T14:59:00.003+02:00

Close to you,

Thinking your gentle hills

Feeling your rain on my face;

Green under my feet,

Misty in my soul,

Light in my eyes

And hope in my heart.

2010-05-14T10:05:00.002+02:00

Lonely prairies

above me, only stars;

silence,

around a fire.

2010-03-18T13:51:00.007+01:00

Aquell que és petit necessita de la conquesta. I del joc. I de la mentida.
El buit no aterra al fill de l'Home: d'aquest oceà sense fons obté la força i la inspiració. Sura dins d'ell i d'ell nodreix el seu ésser.
El fill del l'Home afronta el seu fat, sigui el que sigui. Camina per la corda sense xarxa: no la necessita. Perquè ell és la corda. I la xarxa.
L'infant, però, gaudeix dels reptes autoimposats i de la competició continuada. Se sap petit però vol ser gran; necessita ser gran. I desplega tot un seguit d'artificis per tal d'afegir un colze a la seva alçada. La vida ha deixat de ser Vida per tal d'esdevenir pur desafiament, pur espectacle. Per tal de ser, s'inventa. I com s'inventa, no és. La seva llar: un fabulós castell de cristall, tan gèlid com transparent; tan brillant com fràgil. La seva seguretat, només una imatge en el mirall dels altres.

2 + 2 = 5

2010-03-17T10:59:00.000+01:00

L'avantatge d'obtenir una idea de boca d'Alícia és que no has de donar explicacions. Quan et pregunten, poses cara de Poker i, directament, passes a altra cosa. Perquè, com ja sabeu, Alícia no existeix...

2010-03-16T14:01:00.004+01:00

2010-03-15T09:11:00.002+01:00

Hi ha un foc que crema al bell mig de la nostra ànima, un foc que consumeix l'aire que respira.

Que cadascú cerque l'aigua de Vida; que cadascú trobe i transforme aquesta flama, perquè allò que crema també dóna la Vida.

Extraterrestres

2010-03-13T14:46:00.002+01:00

En què consisteix realment el món?

Obrim els ulls, percebem. Un feix d'informació ens arriba i construïm els nostres patrons de realitat; una matriu de relacions en base a les quals edifiquem la nostra quotidianitat; una matriu de successos que es solapen i s'interfereixen de manera constructiva o destructiva, atorgant l'estatus de norma a allò que no és sinó pura contingència.
Percebem, és a dir, prenem consciència. Però aquest fenomen de l'ésser implica una inusitada violència: tota objectivització està subordinada a una comparació entre allò que presumptament som i allò al que anomenem "els altres"; una comparació que separa per tal d'esdevindre efectiva; una separació que ens cristal.litza al voltant d'una construcció teòrica i fantasmagòrica: el jo. Aquest jo, però, sorgeix d'una teranyina infinitament encreuada i amb una multiplicitat formidable de nusos altament inestables. L'alteració d'un d'aquest punts nodals comporta tota una cascada d'esdeveniments que podem entendre com una reestructuració en l'estabilitat de la matriu de successos que confereix la nostra noció de normalitat. Comença el ball de ressonàncies desconegudes...i els ulls s'obren de bat a bat. De nou, ets un nen que dibuixa un somriure mentre contempla l'escala d'en jacob.
I el viatger es mons es transforma en constructor de realitats, amb noves jerarquies que es defineixen com noves lleis subordinades a la voluntat que observa i dóna consistència a la realitat construïda.
I es mira per la finestra amb uns ulls que miren sense mirar i amb la sensació de ser un autèntic extraterrestre.

2010-03-12T10:01:00.002+01:00

2010-03-11T21:15:00.000+01:00

Aquesta va directa al cor d'Atenea

2010-03-11T16:24:00.003+01:00

Song:

"...Oh, the noise and the rout
Swillin’ poitin and stout
For him soon the torment’s over
Of the love of a maid
He is never afraid
An old salt from the Irish Rover"

2010-03-09T23:37:00.004+01:00

De tot el que m'han ensenyat i de tot el que he pogut aprendre; de tot allò que s'ha escrit, s'escriu i s'escriurà sobre el gran misteri, de tot, em quedo amb el miracle d'uns ulls que s'obren i gaudeixen de l'espectacle, tot i sabent de la fugacitat de la seva llum.
Em quedo amb el foc que brilla i, tanmateix, crema les entranyes d'un ésser condemnat a un pelegrinatge entre el bressol i la tomba.
És tard. El firmament brilla i em recorda qui sóc. I els estels són al mateix lloc que estaven quan els vaig descobrir de petit. I al mateix lloc que estaran quan ja no hi sigui. És tard. El temps s'escapa.

2010-03-09T09:34:00.003+01:00

Perplexitat

2010-03-08T12:10:00.009+01:00

No, no pot ser tan complicat. Hi ha quelcom que se'ns escapa, ho noto, està en el aire. S'ha de poder escriure en una sola línia, una línia que fluctua i es belluga; una línia miraculosament curta, simple i infinitament profunda. Una estructura que s'assembla...a què s'assembla? Potser Alícia tingui la resposta.

Miro la meva mà, el llapis espera i, a sobre la taula, un full en blanc. Sento el seu alè en la nuca i el batec del cor en la punta dels dits, inquiets, esperant l'ordre...mentre acaronen la textura blanca del full dibuixant...què?. Piles de llibres, cants de sirena. Res.

Un full en blanc i un llapis a sobre. Una mirada perduda. Un temps que s'escapa.

Què és?

2010-03-07T09:35:00.001+01:00

2010-03-05T14:30:00.010+01:00

"Country roads, take me home to the place I belong" (Song)

So far away,
as far away as my strength allows me,
as far away as my spirit longs and wishes,
as far away as my heart reclaims.

Far, far away...

Straight to heaven,
across the sky
beyond the stars,
where peace is shining and runs the silver water;
where light is alive and death no longer exists.
There I go, breaking the gates of heaven,
shaming at the same gods,
baring my chest,
giving life to His amorphous whiteness.
There I go, straight ahead, always,
breaking the gates of heaven.

2010-03-05T12:02:00.002+01:00

2010-03-03T10:43:00.006+01:00

La llum com a metàfora...què gran ets, Chris.

Perquè hi hagi ombres dues coses són necessàries: llum i obstacles, obstacles i llum. Llum.
És per això mateix que som un paisatge complex, amb clars, foscos i ombres. Llum manifestada. Llum.
Admirem, doncs, la bellesa de tanta complexitat, de les pluges que ens porta el Llevant, del blau que ens regala el Mestral i de les mitjanies boiroses dels anticiclons hivernals. Siguem, Vivim. I que brami la tempesta. I que surti el Sol.

Amb un somriure, si us plau.

2010-02-27T13:50:00.009+01:00

Les vies d'autoconeixement sempre han accentuat la importància del present com a portador i possibilitador de la flama del gran descobriment; de l'únic descobriment que, realment, mereix l'esforç d'haver nascut per haver de morir. I és cert, per tant, res diré d'aquest fet, tan obvi com fantasmal, tan clar com difícil d'assolir. Perquè aquesta successió d'eternitats infinitesimals defuig el temps malgrat esdevenir al si del temps. Paradoxa només assumible per un ésser paradoxal; conquesta només a l'abast d'aquells que han acceptat una façana de carn i ossos per tal d'haver de perdre-la, un dia, en un instant de solitud sublim i esfereïdora.

Però aquesta singularitat conscient només és si, també i alhora, esdevé en el temps. Perquè la consciencia és també i sobre tot moviment, un moviment etern. I potser sigui aquesta la millor definició del temps: un moviment de la consciència que observa mentre està sustentada per la flama estàtica, per l'Agni sagrat.
I què amaguem quan, des de la comèdia d'una pseudoespiritualitat, neguem el futur i oblidem el passat? La resposta és simple: neguem l'angoixa de no saber-nos i neguem una memòria plena de fantasmes. Des de la nostra incapacitat d'assumir el miracle de Ser en el temps malgrat ser fills del no temps; des de la nostra mediocritat existencial, narcotitzada per tot un seguit d'amortidors interns; des de la nostra adolescència humana...des de tota aquesta angoixa il.luminada pels focs d'artifici de l'ego més infantil, creix, sense miraments ni compassió, el gran Narcís.
És l'hora del vençut, l'hora de les pors, inassumides, omnipresents i disfressades d'autocompassió. És l'hora de la renuncia a la nostra condició Humana, a la nostra grandesa. I és l'hora de les tenebres i l'oblid de la llum.

Heus aquí, però, que diem no.

No.

Perquè tota aquesta misèria es pot desterrar. Es deu desterrar, si és que volem, d'una vegada per totes, baixar de l'arbre i caminar a dues potes. Si és que volem assumir la nostra filiació amb l'infinit i deixar de ser titelles de les circumstàncies.

No.

2010-02-27T01:02:00.009+01:00

2010-02-26T08:17:00.003+01:00

I si dormires?

I si en el teu somni somiares?

I si somiares que anaves al cel i allí recollies una estranya i bella flor?

I si quan despertares tinguessis la flor en la teva mà?

Ah, Llavors què?

Samuel Taylor Coleridge

2010-02-24T10:05:00.016+01:00

Per al positivisme, l'única racionalitat i objectivitat és la què ens ofereixen les ciències físic-matemàtiques, en virtut del mètode que aquestes ciències apliquen i que tracta d'estendre's també al subjecte humà, a la societat i a la cultura. Amb aquesta explicació, allò que anomenem "històric" i allò que anomenem "social" deixen de ser objectes multidimensionals i complexos per tal d'esdevindre entitats a simplificar, quantificar i encapsular en alguna fórmula matemàtica encara no descoberta. L'Home, la seva subjectivitat capaç de crear mons i fer-los reals, la seva dinàmica interpersonal i històrica en la qual intervé la seva llibertat...tot queda matematitzat en benefici de la reducció cientifista i el domini tècnic de la societat. Res escapa a les urpes de la mediocritat, des d'una ciència reduïda a pura fenomenologia, inútil, seca i repetitiva fins l'angoixa, fins una historia que es creu les seves pròpies fabulacions i les eleva als altars de la inqüestionabilitat i/o acomoda els fets segons les necessitats interpretatives de la classe dirigent. Hume (empirista ell) va dir que qualsevol llibre que no parlés de qüestions de fet o relacions d'idees era perfectament cremable. I no tan sols anava errat, sinó que el seu cap, al pronunciar aquesta sentència, es va guanyar una noble i més que avorrida destinació: fer de pilota de golf.

En el terreny polític, aquesta reducció crea el context favorable per l'imperi de la tecnocràcia i la supremacia d'uns dirigents que lideren i decideixen sense que el seu objectiu sigui l'emancipació de la societat, sinó únicament la recerca del seu poder personal i l'optimització dels seus sistemes de control i domini. Aquesta apoteosi contemporània de la ciència (natural, social o històrica), reduïda a termes positivistes, impedeix, doncs, l'ideal il.lustrat d'una societat del coneixement en la qual cada individu pugui prendre consciència de la seva llibertat i exercir la seva autonomia. El projecte de regular la societat com una megamàquina perfectament funcional, fins i tot en els seus menors engranatges, és repressiu, dominador i profundament alienador. En una societat com aquesta, el subjecte queda sota el control d'una oligarquia tecnocràtica que governa en nom d'una veritat que és la de l'objecte i no la de l'ésser humà, una veritat que també permet a aquesta oligarquia assegurar el seu poder sobre uns individus que han deixat de ser-ho per tal d'esdevindre massa. I una massa que ha fet de l'estupidesa el refugi essencial de la seva cordura.

2010-02-23T13:50:00.002+01:00

Χορεύοντας με τα αστέρια

Shanti Shanti Shanti

2010-02-22T20:21:00.002+01:00

2010-02-22T14:05:00.002+01:00

I va agafar una llanterna per a veure si havia sortit el Sol.
I veient el Sol va dir..."Caram, si que il.lumina aquesta llanterna"
I es va retirar a la tenda, tot i pensant que encara era fosc.

2010-02-20T18:59:00.002+01:00

M'agradaria veure somriure a una amiga.
I que la llum de plata brotara del seu cor.

Un amic. Un bon amic.

2010-02-20T01:07:00.001+01:00

Alehop!

2010-02-18T12:31:00.015+01:00

El temps...mare meva, el temps. Qui l'ha vist i qui el veu. Fantasma invisible i, tanmateix, omnipresent; entitat onírica i, malgrat tot, real (hi ha alguna cosa que no ho sigui?).

Els físics sempre han tingut un petit maldecap amb Cronos (els filòsofs també, però aquests beuen el "uisge-beatha", Whisky, amb aigua, a més de ser uns avorrits de nassos). I és que tots els models realment brillants que ha vist la història tenen una relació amb el temps una mica peculiar. M'explico: les lleis de Newton, les equacions d'en Maxwell o les d'en Hamilton, les d'en Dirac i les d'en Schrödinger així com les d'Einsten...totes elles són simètriques respecte al temps, és a dir, podem substituir "t" per "-t" i no passa res, res queda alterat o violat...tot funciona igual de bé (o igual de mal, segons com i segons qui). Sí, aquests models ens permeten anar envers un futur incert i fer marxa enrere envers un passat que ja no hi és (segur?); aquests models ens han permès comprendre coses que semblaven màgiques i incomprensible als nostres amics...no sé...els grecs, per exemple. Heus aquí, però, que alguna cosa no acaba de quadrar amb la nostra percepció dels fets; amb la nostra idea de realitat (risses). Perquè nosaltres entenem que aquest "-t", d'alguna manera, és un infiltrat més propi de carnestoltes que de la pura i dura realitat (risses i algun que altre xiuxiueig).
Ara, però, entra a classe la nostra benvolguda i popular Entropia (que no està gens malament, tot sigui dit). Aquesta noia ens parla del desordre, i dels sistemes reversibles i irreversibles...ens suggereix que el temps no pot sinó anar amb una direcció i que la nostra percepció dels fets que veiem per la finestra està salvada (més risses...alguns alumnes fan l'onada...perquè encara que no us ho he dit, i perdoneu, estem en una classe de mags, de bruixots i de bruixetes. I ja us estareu imaginant el cabreig monumental d'Entropia, la profe resident)

I mentre parlem de les creences dels Muggles, l'alumna més brillant de la classe surt a sobre d'una granera mentre em pregunta..."Ep, mestre, açò entra per l'examen d'història antiga?"

2010-02-15T14:16:00.001+01:00

La Lluna salta

en el corrent del Gran Riu...

Surant en el vent,

què semblo?

DU FU

"Viatge nocturn"

(Xina, dinastia Tang, 765)

2010-02-13T20:32:00.005+01:00

He dug so deep that he ended up finding the Sun.

Once

2010-02-12T23:45:00.007+01:00

Ann Gregor, in memoriam

Silence permeates my soul, black and dark silence. Once, my silence was like rain, a fertile and fruitful silence...hope and promise at the same time. It was like green fields under purple suns, like hills bathed in the moon light.
I have always been alone. And I will always be alone, even surrounded by a hundred thousand souls. I was born alone and I will die alone, I have always known that. But my solitude has never tormented me in this way.
I used to be a man who danced with wolves, now I'm just a man without dreams, a man dreamed by night.
In my memory are your hands, my dear Ann...soft and sweet hands. And your eyes, as blue as the sky, wich were able to light my soul with the ancestral memories of a magical land.

Elen síla lumenn' omentielvo.

2010-02-09T12:29:00.003+01:00

2010-02-07T22:31:00.002+01:00

Més enllà

2010-02-05T12:30:00.003+01:00

Com si fóssim pàrvuls assistim a l'espectacle de la Creació. Intentem explicar els arcans de la fundació mitjançant estructures miserablement tetradimensionals, encara que facin referència a un nombre infinit de dimensions. Cerquem una estructura nova, amb característiques orgàniques més que dinàmiques. I quan ho fem, les velles formes ens assalten per sorpresa, condicionant el nostre procés de creació, reduint-lo a models arxiconeguts, forçant al que intenta imaginar a emprar conceptes caducs i amb un poder difícil d'entendre per tot aquell que no ha intentat anar més enllà. Són diagrames sense força, mecànics i amb una verticalitat sempre ascendent, explicant les llums mitjançant les ombres, lo sublim a partir de la cega inèrcia d'una natura trista i inercial. Però res de tot això val, res. Allà on tractem d'anar no hi ha camins coneguts, tot és verge i la vegetació selvàtica ens obliga a un combat esgotador i, sovint, frustrant. Perquè no sabem, perquè només som uns infants esperant els primers sons de l'Infinit, els primers compassos d'una simfonia meravellosa.

Cerquem unes estructures desconegudes, mai no vistes per ulls mortals. Però l'esforç creatiu ens porta al limit de nosaltres mateixos, cal anar més lluny. De res serveix intentar una concordança impossible entre la Relativitat i la Quàntica...tot això només són històries per a no dormir. De res serveix perquè són dos aspectes d'una altra cosa, d'una forma irisada, viva i amb una verticalitat esfèrica.

De vegades, quan passo per una escola bressol que tinc aprop d'on visc, miro algun nen petit i em pregunto...seras tu?

2010-02-01T11:45:00.000+01:00

Robin Hood, Little John and the Green Man

2010-01-31T18:01:00.002+01:00

Perceval,
Nosaltres som Homes, no déus.

2010-01-31T12:05:00.002+01:00

2010-01-29T09:29:00.000+01:00

I've seen them,
beyond stars.

2010-01-26T08:40:00.002+01:00

2010-01-24T22:48:00.002+01:00

2010-01-24T11:01:00.006+01:00

Al bell mig dels buits siderals es produeix el miracle.

Núvols de gas i pols comencen a atreure's de manera irresistible degut a la força gravitatòria. Comença el ball.
A mesura que el sistema es fa més petit comença a prendre una simetria esfèrica i a guanyar velocitat de rotació. Poc a poc, els nuclis centrals comencen a col.lisionar de manera cada cop més violenta fins que la pressió gravitatòria és tan intensa que les col.lisions superen la força repulsiva d'origen nuclear. Ara, dos isòtops de Deuteri es fusionen per tal de formar un àtom d'Heli...en el procés s'allibera una energia colossal i el cor d'aquest núvol s'encén amb una violència inusitada. Comença a radiar i a brillar...i la pressió d'aquesta radiació frena l'altra força en joc: la gravitació. Ha nascut una estrella.

PD: En funció de la seva temperatura (que comporta un cert color), els estels poden classificar-se en una serie espectral ben coneguda: O B A F G K M, sent O la de temperatura més elevada i M la més freda (el Sol és petit i vulgar...una simple G-4 de color groc)

I com que els estudiants solen tindre mala memòria (pel que volen, clar) han inventat una d'aquestes frases que els ajuden a no fer l'indi als exàmens: Oh Be A Fine Girl Kiss Me (encara que les noies solen emprar la paraula "Guy" en lloc de "Girl", si més no la majoria d'elles)

2010-01-22T14:32:00.003+01:00

Dorms.

I de sobte, el somni comença a ser lúcid. El paisatge simbòlic comença a prendre vida pròpia i aquell que somnia comença a navegar de manera conscient per mons que s'ofereixen a la consciència en la forma de dimensions absolutament reals. Comença la interacció amb certes corrents que, sovint, presenten coloracions vives, gairebé orgàniques.

Despertes, ho fas de cop...el cos, però, encara no s'ha adonat del miracle. Ell dorm, però tu estas despert. Quan, finalment, aconsegueixes que et faci cas, corres a per un paper i un llapis: la confusió ha desaparegut...setmanes senceres de gravitar en la inòpia s'esvaeixen com el fum. Tens la solució. I, sempre, de totes les possibilitats, acaba per ser la més simple, la més bella, la més elegant i la més simètrica.

I podries saltar mil vegades des de mil ponts...fins i tot sense corda. Però res s'assembla: l'adrenalina viatja sense pietat per les teves venes i el teu pobre cervell sembla esclatar de llum i joia.

PD: Potser, en un futur proper, la nostra estructura corporal sigui reduïda a una sèrie se funcions d'ona ben definides. Potser faci falta un superordinador quàntic per tal de codificar una informació tan brutal, potser...però coses com ara el càncer només seran anomalies a reprogramar en aquest mar de funcions superposades. I, potser, la salut serà entesa com un estat de ressonància molt particular. I podrà ser restablerta amb només un clic.

La Comarca, de nou.

2010-01-20T12:48:00.001+01:00

Salutacions des del paradís.

Cercant el pensament de Déu.

2010-01-18T12:04:00.000+01:00

Fly, my friend,
Imagine that your world is real
And it will be real.

2010-01-16T21:14:00.005+01:00

Phi

força, bellesa, saviesa, virtut i caritat

Alineaments

2010-01-14T13:05:00.002+01:00

Gizeh, piràmides.

Orió, cinturó.

Fills del Cel
pel cos de la Terra.

Ehrenfest.

2010-01-12T12:25:00.004+01:00

El món de les partícules subatòmiques és ben curiós.

Res nou diré si dic que unes lleis especials regulen el seu anar i vindre pel teixit espai-temporal, la seva aparició a partir de l'energia pura, la seva singularitat que emergeix d'un buit sense forma i, tanmateix, les dota d'una existència material i efímera (o no. I real)

Coneixem, però, un conjunt d'equacions que ens permeten passar d'aquesta existència gairebé fantasmal (i real) a l'existència macroscòpica. I reben el nom d'equacions d'Ehrenfest (que no escriurem).

Existència macroscòpica, és a dir, patrons de probabilitat superposats que, amb la màgia de l'estadística, assoleixen l'estatus de Normalitat amb la seva "realitat" associada.
Deixo pels psicòlegs el paral.lelisme entre els patrons de comportament individuals i col.lectius. Tot un món.

2010-01-10T10:44:00.003+01:00

To Ann and Katy Gregor

Katy, show me the place
and I'll tell you what its colour...

2010-01-08T09:55:00.001+01:00

2010-01-06T18:34:00.002+01:00

Per a tu, Xavi.

2010-01-05T16:09:00.006+01:00

Each valley dazzles the heart stronger,
and every hill burden on his shoulders the weight of mystery.
But, tired of having gone,
with his heart broken,
the traveler of worlds returns at last to home,
towards heat of a fire nearby, warm, sweet and deep.

Look at the stars and close your eyes.

2010-01-04T16:03:00.005+01:00

2010-01-03T12:36:00.004+01:00

Diuen aquells que entenen que l'Univers es debat entre dues tendències misteriosament ben definides.

Hi ha una variable termodinàmica, una funció d'estat, anomenada pels homes Energia lliure de Gibbs (G). I diuen que guarda una relació exacta amb l'energia del sistema (H) i l'entropia d'aquest (S). Permeteu-me escriure-la: dG = dH - TdS.

Qualsevol sistema evoluciona de tal manera que la seva energia intenta assolir un mínim alhora que la seva entropia segueix el camí contrari, augmentant de manera inexorable. I l'entropia pot considerar-se com una mesura del desordre manifest d'aquest sistema.
I quan l'energia lliure de Gibbs, que es debat entre valors positius i negatius (estats forçats i espontanis) s'iguala a zero, el sistema assoleix l'equilibri termodinàmic. I també allò que aquells que diuen saber anomenen mort tèrmica.
Aquest augment de l'entropia ens dóna als humans una percepció lineal del temps, una fletxa temporal estretament lligada i relacionada amb l'increment del desordre de les coses.
Totes aquestes històries assoleixen una rellevància cabdal en l'anomenada teoria del Caos, en la qual petites variacions en certs ítems de certes equacions diferencials no linials condueixen al sistema a comportaments impredictibles, caòtics, incontrolables (el fracàs amb les prediccions meteorològiques a llarg termini n'és una conseqüència del que dic). Alguns ho anomenen "efecte papallona"...però jo, a risc de ser irreverent, prefereixo el terme de "gran putada còsmica".

2010-01-01T16:03:00.001+01:00

la flama dels Maiar

2009-12-31T23:30:00.003+01:00

De què em serveix assolir la immensitat, Ainur?
Digues, Manwë, de què em serveix respirar el teu alè i cavalcar a lloms de les teves àligues?
Per què, maleït Ainur, no em vas dir res de la fera que dormia en les simes més profundes del meu cor,
Em vas donar la mà, fill d'Eru, em vas inundar de joia i em vas fer volar al llarg i ample de la teva llar, més enllà dels límits d'Arda...
Però, maleït sigues, no em vas dir res d'aquesta maledicció que crema per dins com la flama dels Maiar,
Ainur mentider, no em vas dir que era fill de la Terra...

Bon 2010

2009-12-31T10:23:00.002+01:00

Espirals i la llum d'una mirada de foc, infinita.

2009-12-30T13:13:00.007+01:00

Els cercles poden imaginar-se com un polígon regular d'infinits costats.

Quan hom passava les nits al ras, li agradava dibuixar un cercle al seu voltant...una mena de protecció invisible contra els fantasmes del meu interior (de vegades em semblava que els arbres se'n fotien de mi i que, ben mirat, haurien d'haver sigut ells els que traçaren cercles enfront d'una criatura de dues potes altament sospitosa). I de vegades imaginava el meu moviment al voltant del Sol...semblava ser circular (o gairebé doncs, com ja sabeu, la perfecció del cercle sol defugir les aproximacions de natura). Bé, circular però no pas del tot...perquè el Sol ens transportava, a mi i als arbres que, divertits, no deixaven d'observar-me, per les profunditats de l'espai...un moviment circular superposat amb un de translació, és a dir, espiral.

Perquè mai no fem cercles a la vida sinó espirals. Sempre més amunt, cercant no sabem què, però amb una flama al bell mig del cor que ens diu que, fem el que fem, som fletxes disparades directament envers les profunditats insondables del nostre ésser.

PD: Si dividim la longitud d'una circumferència (perfecta) pel seu diàmetre, ens dóna PI. Curiosament, però, PI és un nombre Irracional. I irracionals són els sentiments més profunds dels que som capaços els éssers humans. Perquè la racionalitat no sol ser una bona companyia si el que vols és endinsar-te pel bosc i trobar un clar de lluna, circular, a ser possible...on la claredat d'una mirada pot fer-te perdre el sentit.

Iolanda

2009-12-29T20:48:00.006+01:00

Es deia Iolanda, la meva mestra de matemàtiques de segon de B.U.P.

Ella em va endinsar en un món meravellós, màgic, net, perfecte. Iolanda i jo congeniàvem, i encara no sé dir si per les matemàtiques o pels seus ulls, blaus com el cel. Iolanda em feia anar algunes vesprades per tal de parlar de la nostra passió compartida: els estels. I ella em va suggerir, gairebé a cau d'orella, la bellesa i la harmonia d'aquelles equacions i aquelles geometries (que aquell adolescent sovint confonia amb les del seu cos, suaus i encisadores). Encara puc recordar quan em parlava d'altres geometries i de la seva relació amb el Cosmos, de com dibuixava formes corbes a l'encerat, de com somreia quan em veia somriure, de com seia al meu costat amb el llapis...i de com em perdia en la profunditat d'aquells ulls, clars com el cel i profunds com el gran blau.

Finalment, va aconseguir que m'enamorara d'aquells signes i d'aquell llenguatge màgic (i d'ella). I em va partir el cor. Si, va aconseguir que abandonara les seves classes i que se'm dugueren a aquell centre odiós on la competència era la norma i els somnis l'excepció.
Però no van poder quadricular aquella imaginació d'infant. No...perquè eren els ulls i el somriure de Iolanda el que veia quan obria aquells llibres.

Un petit conte

2009-12-28T16:09:00.006+01:00

Canten els rapsodes que aquell que no té nom va crear els Àngels, éssers poderosos, immortals, perfectes i estàtics. I després va crear l'Home. I canten que aquest va rebre el do de la mortalitat, el do de poder abandonar aquesta terra a voluntat. I també canten què els Àngels van sentir enveja de l'Home, doncs, sent imperfecte i mortal, podia evolucionar envers la perfecció i la immortalitat conscient.

Però els Àngels, si més no alguns d'ells, es van venjar d'aquesta Gràcia.

I els rapsodes afegeixen que, dolguts i aïrats, van sembrar en el cor de la criatura humana el desig d'assemblar-se a d'ells, la rancúnia per haver de morir i el dolor i l'angustia d'un viatge incert. I canten que el seu cor, abans confiat i agraït pel do de la mortalitat, es va tornar fosc i desconfiat, agre i mesquí. Que es va omplir de por i de malicia. I que aquesta por i aquesta malicia els va separar de la font de tota Vida, d'on raja la Consciència pura i la joia fora de tota mida. I que aquesta separació va omplir la Terra de llàgrimes.

Però una cosa semblava defugir als antics rapsodes. Perquè aquests éssers flamígers, poderosos i superbs com eren, no es van adonar del fons diamantí que s'ocultava en la sima més profunda d'aquell petit ésser, de l'abisme de joia i esperança, de l'amor sense límits que es reflectia en la claredat dels ulls més profunds i somniadors d'aquelles petites i magnífiques criatures.

La primera vegada que la vaig veure ballar aquesta cançò...

2009-12-27T18:46:00.000+01:00

Meravella

2009-12-25T22:21:00.018+01:00

Hi ha coses difícils de modular amb paraules...

...Sota el cel estrellat, hom ha pogut sentir un corrent sense nom, onades senceres d'una força que et deixa sense sentit. Amb els peus al terra, hom s'ha projectat fins els buits estelars, sense nom ni adreça, i ha donat la mà a l'innominable. Com un nen, hom ha plorat, amb joia i desconcert, enfront d'allò que és i, tanmateix, defuig l'adjetiu com l'aigua defuig el llom d'un ànec. I com un nen he allargat la mà per tal d'agafar allò que em desbordava per dins. Un corrent d'alt voltatge va creuar el meu cos fent-lo ressonar com si fos un diapasó en presència d'unes notes que van reestructurar el meu món intern, produint estranyes modulacions en els meus patrons de normalitat i alterant l'espectre de la meva realitat. La meva percepció es va accelerar fins el limit d'allò que es pot suportar sense caure en la inconsciència. I els batecs del meu cor van fregar la taquicàrdia, mentre escoltava el so de l'infinit. Amb els ulls tancats, sota els estels, milers d'imatges van creuar el meu esperit i la meua ment, formant matrius desconegudes, produint noves estructures i noves relacions cognitives, xarxes de relacions, interconnexions no sospitades, un fil d'Ariadna que mostrava una continuïtat autoevident. I enfront d'aquesta inundació brutalment meravellosa, hom es va sentir immens perquè brutals i immenses van ser les certeses projectades a la velocitat del raig, sense pietat. Amb els peus al terra i sota la immensitat estrellada, hom va assolir la meravella i la estupefacció. Els dubtes semblaven joguines de nens en mans d'infants, cavil.lacions absurdes.

PD: No, no anava pas fumat. Ni tampoc begut.

Tòpics (de tristos, res)

2009-12-23T21:41:00.003+01:00

Sabeu una cosa?

M'és ben igual el que diguen els antropòlegs, sociòlegs, mitòlegs i tota la colla; els de les religions comparades, els psicòlegs i demés faràndula...Des de petit, és una imatge que m'agrada i em fa sentir en pau.

De viatge per la sèptima galàxia, quan el meu calendari em diguera que es Nadal, la posaria de salva pantalles a tots els ordinadors de la nau.

I posaria una nadala...en català, si és possible, la llengua amb la qual me les cantava la meva avia.

Si, sóc un arbre amb arrels, què li anem a fer.

Bon Nadal a tothom.

Jou, Jou, Jou...

2009-12-23T11:46:00.011+01:00

Amb afecte,
a tota la comunitat cultureta (i a les seves fogueres)

Bon Nadal a tothom.

Invictus

2009-12-22T19:58:00.002+01:00

Natalis Solis invicti

Cinc cèntims d'un geni

2009-12-21T14:32:00.005+01:00

“Crec en el Déu d’Espinoza que es manifesta en l’harmonia ordenada de tot allò que existeix, no en un Déu que es preocupa pel destí i les accions dels éssers humans.”

“No crec en el lliure albir. Les paraules de Schopenhauer ‘l’home pot fer el que vol, però no pot decidir què és el que vol’ m’acompanyen en totes les situacions de la meua vida i em reconcilien amb les accions dels altres…Aquesta consciència de la falta de llibertat m’impedeix prendre els meus congèneres i a mi mateix massa seriosament"

“El teòric que segueix el camí de l'especulació pura no hauria de ser considerat capritxós, sinó que se li hauria de permetre donar curs a la seua imaginació, perquè no hi ha cap altre camí per a aconseguir l’objectiu. Aquest objectiu no el fixa el mètode científic, encara que proporciona els mitjans per a aconseguir-lo. Per descomptat, una teoria té un avantatge molt important si els seus conceptes bàsics i hipòtesis fonamentals estan pròxims a l’experiència. Això confereix una major confiança en la teoria, perquè es requereix molt menys temps i esforç per tal de descartar aquesta teoria mitjançant l’experimentació. Però, a mesura que augmenta la profunditat del nostre coneixement, cal abandonar cada vegada més aquests avantatges en la nostra recerca de simplicitat i uniformitat en els fonaments de la teoria física”.

"Quan m'examino a mi mateix i les meves formes de pensar arribo a la conclusió que el regal de la fantasia ha significat més per a mi que el meu talent envers el coneixement positiu."

"La ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment racional una servent fidel. Hem creat una societat que honra als servents i que ha oblidat els regals."

"El sentit comú no és més que un dipòsit de prejudicis establerts en la ment abans de complir divuit anys."

"L'experiència més meravellosa que podem tindre és el misteri; és l'emoció fonamental que roman en la base de l'art i la ciència de debò."

Albert Einstein
(Sentències escollides d'una manera totalment intencionada i amb una imparcialitat nula per la meva part, només faltaria)

Clar i ras

2009-12-20T11:52:00.006+01:00

chavezdina16dic

Cargado por noticias24. - Videos de noticias recién publicadas.

2009-12-19T20:48:00.001+01:00

Predicadors

2009-12-19T16:21:00.000+01:00

San Savater, amen.

Racional / Irracional

2009-12-18T12:59:00.010+01:00

Fixem-nos en els següents nombres:

1.6666666...
3.1415926... (alies PI)

Tots dos són nombres amb un nombre infinit de decimals. Ara bé, mentre el primer pot representar-se mitjançant una fracció (5/3) el segon escapa a aquesta possibilitat. Diem, per això mateix, que el primer pertany al conjunt dels nombres Racionals (Q) mentre que el segon ho fa al conjunt dels nombres Irracionals (I).

Aquesta terminologia sempre m'ha fet gràcia. D'alguna manera, el primer nombre pot encapsular-se en un format simple i elegant, fàcil de veure i fàcil de captar. El segon, però, evita aquesta possibilitat i ens fa una mena de botifarra matemàtica, sent la seva aproximació a l'infinit imprevisible i, potser per això, Irracional.

Perquè els conceptes de Racionalitat i Irracionalitat (i tot el submón associat a d'ells) pertanyen a formes limitades del coneixement, són el reflex de filies i fòbies, de prejudicis (pre-judicis) que s'arrelen en la petitesa i en la infantesa d'un ésser crepuscular: l'ésser humà.

PD: Irònicament, els nombres Racionals i Irracionals pertanyen a un conjunt més gran: els nombres Reals (R)

PPD: I desprès estan els nombres que no són reals: els nombres imaginaris (o complexos, C). Ara la ironia assoleix cotes més altes, doncs succeeix que amb aquestos nombres estan construïdes les teories més potents que tenim per tal d'intentar explicar els arcans del Cosmos (arcans físics, s'entèn).

"Sembla com si l'Univers haguera sorgit bruscament a partir d'un estat inicial infinitament dens, el qual s'escapa a la imaginació i els esforços teòrics dels físics i matemàtics"

Gerhard Börner (Astrofísic alemany)

El bo d'en Josep

2009-12-16T11:32:00.003+01:00

Però no tot eren xarrades i vivències a la vora del foc, per suposat que no.

Una tarda, cansat de tanta solitud, vaig anar a buscar a un masover que tenia el mas a un parell de kilòmetres de la meva cabana. Era el mas d'en Josep, pastor i jove (entre els dos no fèiem els cinquanta).
Va ser així com vam fer punta a Xodos, petit poble a un tir de pedra d'on passàvem els dies i les nits, les nits i els dies. I vam entrar a la taverna d'en Julià. I vam beure allò que no està escrit. I va córrer la millor herba de la comarca (que envejaria el mateix Gandalf en persona, sens dubte).
Ja fosca nit, ens vam tornar cap a casa, ell al mas i jo a la cabana. Vam fer junts bona part del camí, per senderes que, sovint, planejaven pel cim d'aquelles muntanyes. I encara no sé com no vam acabar caient per un d'aquells barrancs.

Qui havia dit que els miracles no existeixen?

Gregori

2009-12-15T12:34:00.003+01:00

Algunes d'aquelles nits les passava en companyia d'en Gregori, un vell pastor d'ovelles. Quan el fred era intens, tan aprop com estàvem del cel, seiem a la vora del foc. Recordo llargs silencis mentre jo apurava el cafè i ell encenia la pipa. El crepitar del foc i la dansa de les espurnes, l'olor a llenya.

Gregori era un home sense cap mena d'estudis, però això poc o gens importava. Les seves escasses paraules estaven carregades d'experiència i saviesa. De vegades tenia la sensació que aquell indret sagrat em parlava a través d'ell. Perquè Gregori entenia per què estava allí. I entenia què havia anat a buscar.
En certa manera, ell era aquella muntanya.

El so del silenci

2009-12-14T15:23:00.002+01:00

Penyagolosa

Aquesta muntanya em va ensenyar el so del silenci.
Nits meravelloses, un mantell d'estels que van omplir la meva ànima de joia i reverència.
Els sorolls d'aquell silenci van gravar a foc el meu esperit,
el van omplir de certeses com mai no ha pogut fer després cap història teòrica.
La Vida es donava la mà amb l'eternitat,
no feien falta més explicacions d'allò que era evident per si mateix.

Després van vindre anys on vaig anar omplint de palla les llacunes d'aquella ment juvenil, verge.
El meu esperit, però, va quedar marcat amb l'aroma de l'infinit, amb la fragancia de l'etern.
Res del que he après des d'ençà se li pot comparar,
només palla, potser docta, però palla.

Tot un món per explorar

2009-12-13T16:41:00.014+01:00

Jack Sarfatti (físic teòric)

El problema rau en trobar una teoria consistent que unifique la gravitació (expressada mitjançant la Teoria General de la Relativitat) amb la Teoria Quàntica. Una teoria quàntica sobre la gravitació necessita, però, una partícula elemental, un quàntum de la gravitació (al qual anomenem "gravitó", partícula encara no encontrada, amb una massa zero i que hauria de tindre un spin 2), d'una manera semblant a com l'electromagnetisme compta amb el fotó (partícula sense massa i amb un spin igual a 1)

Val a dir, però, que aquestes idees pertanyen (de moment) al món de l'especulació encara que les conseqüències que podrien tindre ens endinsen en terrenys absolutament meravellosos que acabarien d'afonar al ja malmès, dèbil i cadavèric positivisme radical (una mena de religió amb tot un seguit de sacerdots i fins i tot amb algun que altre Summe Pontífex).

Però no em resisteixo a parlar una mica del tema, tot i insistint (a força de ser honrats) en el caràcter obertament especulatiu de la qüestió.

"Cada tipus de gravitó pesat seria responsable d'una escala particular d'organització de la matèria. Per exemple, un tipus de gravitó pesat originaria les forces nuclears que organitzen els nuclis dels àtoms. Altra classe de gravitó pesat seria responsable de l'organització de la matèria en forma d'electrons. I altres tipus de gravitons pesats organitzarien els àtoms i les mol.lècules. Un gravitó pesat d'interés especial seria el biogravitó (del qual poden fer-se varies subdivisions) que seria responsable de l'organització dels éssers vius"

Jack Sarfatti (físic teòric)

Ara, una mica d'Holografia (veure un excel·lent article sobre el tema en el blog Myself).

Un dels aspectes de la concepció hologràfica de la consciència és la seva concepció com una mena de camp. Aquest camp podria estar en el mateix contínuum que el camp del potencial quàntic. La interacció d'aquests dos camps podria explicar com la consciència de l'ésser humà pot afectar de manera determinant els resultat dels experiments (un dels aspectes fonamentals de la formulació de la Mecànica Quàntica).

Les idees de Sarfatti al voltant del biogravitó suggereixen l'existència d'un camp biogravitatòri que podria interactuar amb la matèria i explicar fenòmens com la Psicokinesis. La concepció hologràfica de la consciència aporta llum sobre esta qüestió.

"La realitat que experimentem en els estats ordinaris de consciència té el seu origen en la interferència constructiva de les fases dinàmiques de les "accions" associades a cadascun dels universos que coexisteixen en un nombre indeterminat. Imagino que la consciència pot ser capaç d'alterar les matrius d'interferència constructiva per tal de crear altres realitats igualment "reals"

Jack Sarfatti.

Relacions

2009-12-10T23:24:00.015+01:00

Werner Heisenberg

La Teoria Quàntica és una teoria netament probabilística. Ens parla de la probabilitat que un succés donat esdevinga en un succés "objectiu" en un moment determinat, no de quan ocorrerà, de fet, el succés en qüestió. La importància de la probabilitat dins del seu formalisme va suposar el punt principal de conflicte entre Einstein i Bohr en el V Congrés Solvay de Física de 1927.

La postura d'Einstein es fonamentava en el paper assignat a la probabilitat en la Teoria Quàntica, molt distint del que ocupa en la Física Clàssica. En aquesta, la probabilitat es considera com una mesura de la ignorància del subjecte, per falta d'informació, sobre algunes propietats del sistema sotmès a estudi. Podríem parlar, aleshores, d'un valor subjectiu de la probabilitat. La Teoria Quàntica, però, ens informa que la probabilitat té un valor objectiu essencial, i no es troba supeditada a l'estat de coneixement del subjecte, sinó que, en certa manera, el determina. No ens diu que, potser amb millors instruments de mesura i una intel.ligència més fina acabarem per dissoldre el fantasma de la incertesa, ens diu que aquesta incertesa, aquest caràcter probabilístic de les coses, és una propietat fonamental de l'Univers al que tenim accés. I també ens diu de forma clara i inapel.lable que només quan mesurem es produeix un col.lapse o reducció en el vector d'estat del sistema de manera que es configura el resultat al que anomenem "objectiu". Altres, però, són perfectament possibles.

Devem a Heisenberg la formulació matricial de la Mecànica Quàntica (1925). Aquesta formulació es va caracteritzar per un alt nivell d'abstracció que dificultava als físics qualsevol representació intuïtiva dels conceptes als que apuntava. Una formulació posterior, l'equació d'ones de Shrödinger, va facilitar les coses en aquest sentit (al tractar-se d'un esquema conceptual basat en les familiars equacions en derivades parcials en el qual les discontinuïtats quàntiques pròpies de la mecànica matricial de Heisenberg sorgien com un producte del moviment ondulatori, fàcilment representable a la intuïció). Però les matrius són, des d'un punt de vista matemàtic, una eina molt poderosa i no hem de preocupar-nos de les diferències o aparents contradiccions entre aquestes dues formulacions de la Mecànica Quàntica doncs, com el mateix Schrödinger va demostrar, són del tot equivalents des d'un punt de vista matemàtic o formal. Ens fixarem en una d'aquestes matrius summament important i extremadament suggeridora: la Matriu S.

Aquesta formulació matricial va ser introduïda per Heisenberg allà pel 1943.
La "S" és l'inicial de "Scattering" (dispersió) i es refereix als processos de dispersió o col.lisió de la majoria de les reaccions de la partícula. Aquesta matriu és una eina matemàtica en la qual cada element se correspon a funcions quàntiques de probabilitat i ens ofereix una xarxa de relacions molt diferents a les establertes pel sentit comú (essencialment estadístic, clàssic). D'aquesta manera, en la Matriu S, l'Univers apareix representat per mitjà d'una teranyina de connexions i relacions de diferent rang que s'alternen i es combinen, determinant el teixit de l'Univers mateix (les connexions transmeten energia, matèria i/o informació). Allò que ens suggereix poderosament aquesta matriu és que les coses són el que són gràcies a la forma en la qual es relacionen amb les altres coses. Existeixen relacions que esdevenen coses, no coses aïllades amb entitat pròpia.

En paraules del mateix Heisenberg:

"La Física moderna ha dividit el món, no en diferents grups d'objectes, sinó en grups diferents de connexions i relacions...Allò que pot distingir-se i és rellevant és la classe de connexió dins d'un cert fenomen...Aixì, el món se'ns apareix com una complicada xarxa de successos en la qual, connexions de diferent rang s'alternen, es traslladen o canvien i així determinen l'estructura del conjunt".

"El que observem no és la natura en si mateixa, sinó la natura exposada al nostre mètode d'interrogatori"

Tornem-hi

2009-12-09T12:25:00.006+01:00

John S. Bell

Aquest post està dedicat a les meves amigues Myself i Genetticca que demostren un interès notable en totes aquestes coses.

Paradoxa EPR (Einstein–Podolsky–Rosen):

Quan un electró i un positró es troben i es destruïxen, dos fotons, A i B, parteixen en direccions oposades. Independentment de la distància que els separe, els dos fotons segueixen correlacionats en el sentit que determinades propietats han de tenir valors oposats per tal que la suma siga zero. Si mesurem A per a la propietat X, el seu paquet d'ones es col.lapsa i X adquireix el valor de, diguem, +1. Aleshores sabem immediatament que el valor corresponent per a B és - 1, tot i que no hagem mesurat B. Al mesurar A sembla inferir-se, d'alguna manera misteriosa, el col.lapse del paquet d'ones de B "tot i que A i B no guarden cap relació causal en absolut". Einstein va pensar durant tota la seva vida que havien d'existir variables locals ocultes que explicaren racionalment l'aparent paradoxa. Val a dir que no ho va aconseguir.

Teorema de Bell:

"Cap variable local oculta pot explicar les correlacions que es donen en la paradoxa EPR, el que deixa oberta la possibilitat, tot i que les separen anys llum, que les partícules estiguen connectades per un nivell sub-quàntic no local que ningú coneix". (John S. Bell, 1965)

El físic John S. Bell va demostrar que el que Einstein i els seus col.legues van prendre com paradoxa podia demostrar-se mitjançant l'experimentació.
El Teorema de Bell prova la connexió-correlació entre sistemes no relacionats de manera causal. Bell addueix que mentre les separacions espai-temporals són "reals" en certs contextos, aquesta separació és "irreal" o no té cap importància en la mecànica quàntica. Si tenim dos instruments arbitràriament allunyats entre si (fins i tot poden trobar-se emplaçats en punts oposats de l'univers), per simple aplicació de lleis acceptades de la mecànica quàntica, Bell va demostrar que qualsevol propietat de les partícules que mesurem en l'instrument A, provocarà, simultàniament, un mesurament matemàticament complementari en l'instrument B. I això significa que cada fotó sap què li hem fet a l'altre fotó, i ho sap instantàniament.

Recentment s'ha confirmat el fenomen mitjançant un experiment realitzat pel Dr. Nicolas Gisin de la Universitat de Ginebra. El Dr. Gisin va enviar dos fotons en direccions oposades a través d'un canal de fibra òptica. Quan els fotons es van trobar, un de l'altre, a una distància d'uns 10 Km, es van topar, cadascun d'ells, amb una làmina de cristall davant la qual només se'ls permetia les opcions de creuar-la o rebotar. Ambdós es van veure forçats a prendre una "decisió" entre les dues alternatives igualment possibles. Ja que no era factible la comunicació entre ells, la física clàssica ens haguera assegurat que les seves "decisions" serien independents. Però els dos fotons van prendre la mateixa "decisió" i, de manera incomprensible, ho van fer exactament en el mateix instant (passant-se aparentment pel forro la barrera de la velocitat de la llum). Les dues partícules estaven enllaçades quànticament i es comunicaven instantàniament malgrat la seva separació. Per a Bell i altres físics la paradoxa EPR, que suggereix que la informació quàntica pot transferir-se instantàniament des d'una part de l'univers a qualsevol altra, no viola la Teoria de la Relativitat perquè el que es transfereix no és energia sinó informació (i açò pot portar cua des d'un punt de vista epistemològic perquè, aleshores, què és la informació?)

"No tenim dret, des d'un punt de vista físic, a negar a priori la possibilitat de l'existència de la telepatia i altres fenòmens paranormals" (Einstein en una carta al Dr. Jan Ehrenwald, el 8.7.1946)

Per anar acabant

2009-12-08T22:52:00.005+01:00

Els humans pensem que res pot viatjar més ràpid que la llum.

Per acabar amb aquesta petita sèrie d'escrits al voltant de la figura d'Einstein, m'agradaria fer una petita menció a una de les conseqüències de la Teoria de la Relativitat.

Segons la Teoria (verificada àmpliament mitjançant l'experimentació), la massa d'un objecte no roman constant sinó que depèn de la velocitat amb la qual es mou segons la següent equació:

M = Mo / SQR(1-v^2/c^2),

on Mo és la massa en repòs del cos que es mou amb una velocitat "v" i "c" és la velocitat de la llum (uns 300.000 Km/s, aproximadament).

Suposem que un individu d'uns 80 Kg de massa es mou a una velocitat d'un quart de la velocitat de la llum, és a dir, v = c/4. Si introduïm aquesta xifra a l'expressió anterior ens resulta una massa real d'uns 82 Kg aproximadament. Si ara fem anar al nostre conill d'índies a un 95% de la velocitat de la llum, ens resulta una massa real d'uns 256 Kg (que no està gens malament, per cert). Repetim, ara el fem anar a un 99% de la velocitat de la llum: 567 Kg (açò ja comença a pintar malament, francament)...Una més: 99,99% de la velocitat de la llum...vegem...5657 Kg (no m'agradaria estar en la seva pell).

I si el fem anar a la velocitat de la llum? Ara, v = c i, si ens fixem amb l'equació anterior, veurem que el denominador es fa zero: Mo / SQR(1-1) = Mo / 0. Resulta que un nombre dividit per zero tendeix a infinit, és a dir, la massa del nostre astronauta imaginari assoleix una quantitat absurda: infinit.

No entrarem en les conseqüències filosòfiques de tot plegat. Només advertirem que, segons allò que sabem, la velocitat de la llum és una barrera natural de l'Univers i, llevat que inventem alguna cosa realment espectacular (com ara plegar el teixit espai-temporal i fer portes tipus "stargate"), això de viatjar a estrelles llunyanes pinta negre, molt negre.

Aquestes coses i moltes més li les devem a l'Einstein, així que...clinc, clinc...aixequem les nostres copes i brindem pel geni (i deixem les vides personals, de grans i petits, al marge, que solen ser una qüestió molt delicada per tothom i més difícil de resoldre que les equacions de l'amic Albert)

Genis a l'ombra

2009-12-07T23:32:00.008+01:00

Mileva Maric (1875-1948)
Matemàtica sèrbia

Mileva va ser la primera esposa d'Albert Einstein. Va subordinar totes les seves aspiracions i coneixements matemàtics als objectius del que seria "autor" de la teoria de la relativitat.

Albert i Mileva es van conèixer en 1896 en l'Institut Politècnic Federal de Zuric estudiant la carrera de física. Ella era l'única dona inscrita en matemàtiques.

Es conserven diverses cartes que es van escriure quan eren nuvis, en les quals Einstein discuteix les seves idees amb Mileva, tractant-la de "col·lega" i fins i tot referint-se a la teoria com "la nostra teoria". Mileva Maric va tenir una influència important en l'obra científica d'Albert Einstein, encara que aquest mai li va donar el menor crèdit en públic.

En paraules del Dr. Ljubomir -Bati Dumic: "Vèiem a Mileva com a una deessa, tant ens impressionava amb els seus coneixements matemàtics i la seva genialitat. Els problemes matemàtics senzills els resolia mentalment en un instant, i no trigava més de dos dies en aquells que ocupaven algunes setmanes als més hàbils especialistes. I per a resoldre'ls sempre trobava vies originals i pròpies, les més curtes. Resultava desconcertant la seva genialitat matemàtica".

Ball de cites: Einstein i Déu

2009-12-07T14:23:00.013+01:00

Tal i com vaig dir una vegada, cites d'Einstein hi ha moltes i variades, sovint, contradictòries. No és que allò que ell pensava o creia sobre coses que tenen a veure amb el món de la creença tinguen gaire importància per demostrar o refutar coses com ara l'existència de Déu, però em fa gràcia com s'utilitzen, de manera interessada, aquelles cites que pareixen recolzar una certa postura ideològica, en particular, l'ateisme.

Heus ací, però, m'afegeixo al ball de cites i, de manera absoluta, escandalosa i totalment interessada (tot i seguint la moda imperant a la Bloggosfera), copio dues:

«La generalitzada opinió, segons la qual jo seria un ateu, es basa en un gran error. Qui ho dedueix de les meves teories científiques, no les ha comprès en absolut. No només m'ha interpretat malament sinó que em fa un mal servei si ell divulga informacions errònies a propòsit de la meva actitud envers la religió. Jo crec en Déu i puc dir, amb plena consciència que, en la meva vida, mai m'he subscrit a una concepció atea de l'Univers»

Albert Einstein.
(Deutsches Pfarrblatt, Bundes-Blatt der Deutschen Pfarrvereine,1959, 11)

En 1929, en un sopar a Berlín, tenint gairebé 50 anys, Einstein es va negar a comparar la religió amb la superstició. "No pot ser, no serà vostè religiós?", li van preguntar. I ell va respondre: "Intente vostè penetrar amb els nostres mitjans limitats en els secrets de la natura i trobarà que més enllà de totes les lleis discernibles i les seves connexions, roman una cosa subtil, intangible, inexplicable. Venerar aquesta força que està més enllà de tot el que podem comprendre és la meva religió. En aquest sentit sóc, de fet, religiós?"

Demostren aquestes cites alguna cosa? No, en absolut.
Potser una que diga tot just el contrari? No, òbviament.
Quina importància pot tindre allò que persones rellevants pensen o creuen al respecte de Déu? Relativa, històrica, anecdòtica.

Paradoxes

2009-12-06T11:48:00.002+01:00

Estem davant d'un geni, l’Einstein, capaç de llegir els arcans de la natura i, alhora, d’abandonar a la seua dona –Mileva- i als seus dos fills per amor al coneixement en estat pur. Un gegant de l’intel·lecte y un fracassat emocional que deia preferir la impersonalitat de les equacions a la calidesa “plena de problemes” del contacte amb els demés; un geni que vivia en la paradoxa que suposa conjugar l’amor a la Humanitat amb el tedi de les relacions humanes –paradoxa que s’esvaeix si pensem la vida de forma “einsteniana”, es a dir, abstracta- Un tòtem de la genialitat que no va poder resoldre l’equació que equilibra el cor amb la raó.

És clar, però, que una cosa es l’individu i una altra la seua creació. Sembla que, de vegades, som l’instrument de l'Infinit per conèixer-se a si mateix. Les contingències purament anecdòtiques que defineixen la vida i les relacions d’aquest petit Jo amb l’entorn semblen no tindre cap tipus d’importància.

Quina satisfacció gairebé espiritual em va suposar l’entesa de la Teoria de la Relativitat, fa ja uns quants anys, quan encara creia que les matemàtiques eren l’eina suprema d’entesa de la creació.